miércoles, 23 de mayo de 2012

El mite de Persefone

Persèfone és filla de Zeus i Demèter (filla de Cronos i Rea, germana de Zeus, i deessa de la fertilitat i el blat). El seu oncle Hades (germà de Zeus i déu dels Inferns), es va enamorar d'ella i un dia la va raptar.
La jove es trobava recollint flors en companyia de les seves amigues les nimfes i germanes de pare, Atenea i Artemisa, i en el moment en que prendrà un lliri, (segons altres versions un narcís), la terra s'obre i per l'esquerda Hades la presa i se l'emporta.
D'aquesta manera, Persèfone es va convertir en la deessa dels Inferns. Aparentment, el rapte es va realitzar amb la còmplice ajuda de Zeus, però en l'absència de Deméter, pel que aquesta va iniciar uns llargs i tristos viatges a la recerca de la seva adorada filla, durant els quals la terra es va tornar estèril.
Alhora, Zeus es va penedir i va ordenar a Hades que retornés a Persèfone, però això ja no era possible ja que la noia havia menjat un gra de magrana, mentre va estar en l'Infern, no se sap si per voluntat pròpia o temptada per Hades. El problema era que un mos de qualsevol producte del Tàrtar implicava quedar encadenat a ell per sempre.
Per suavitzar la situació, Zeus va disposar que Persèfone passés part de l'any en els confins de la Terra, al costat de Hades, i l'altra part sobre la terra amb la seva mare, mentre Demèter prometés complir la seva funció germinadora i tornés a l'Olimp.
Persèfone és coneguda com Prosèrpina pels llatins.





La llegenda explica que l'origen de la Primavera rau precisament en aquest rapte, ja que quan Persèfone és portada als Inferns, les flors es van entristir i van morir, però quan torna, les flors reneixen per l'alegria que els causa la tornada de la jove. Com la presència de Persèfone a la terra es torna cíclica, així el naixement de les flors també ho fa.
D'altra banda, durant el temps en què Persèfone es manté allunyada de la seva mare, Demèter i confinada a el Tàrtar, o món subterrani, com l'esposa d'Hades, la terra es torna estèril i sobrevé la trista estació de l'Hivern.

Polifem i Galatea


Polifemo es uno de los Cíclopes, salvajes gigantes de un solo ojo que habitan la isla de Sicilia. Su participación más conocida en la mitología es el episodio de la Odisea en que el héroe Odiseo y sus compañeros quedan encerrados en su cueva y, para librarse, lo emborrachan y dejan ciego. Según otra tradición está enamorado de la ninfa Galatea.

Galatea es una nereida que habitaba el mar que bordea la isla de Sicilia. Polifemo, el enorme ser monstruoso de un solo ojo, está enamorado de la joven y la sigue en silencio pues no es correspondido. Galatea está prendida por el amor del bello Acis, hijo del dios Pan y de una ninfa. 






Un día estaban ambos jóvenes reposando en una zona al borde del mar. Ella posaba su cabeza en el pecho de su amante. Esta idílica escena fue repentinamente alterada cuando Polifemo, desde lejos, los descubrió. Acis intentó huir pero el gigante le arrojó una enorme roca que lo aplastó. Galatea convirtió al joven en un río de límpidas aguas.

Mite d'Apol·lo i Dafne

La serp Pitó, en la mitologia grega, era un monstre de cent caps i cent boques que vomitaven foc, era el terror del camp de Tesalia perquè arrasava a homes i animals. Compte Ovidi que Apol · lo, orgullós per haver-li donat mort, va gosar desafiar Cupido, fill de Venus i de Mart. Aquest, per castigar tal gosadia, va prendre dues fletxes del seu buirac. Una tenia la punta d'or i infonia amor, l'altra era de plom i inspirava desdeny. Cupido va dirigir la primera cap a Apol · lo, i va disparar la segona a Dafne, filla del riu Peneu i de la Terra. Una violenta passió per la bella nimfa es va apoderar llavors d'Apol · lo.



No obstant això ella, ferida per la fletxa del menyspreu, va fugir ràpidament intentant amagar-se. Apol · lo va córrer a la recerca de Dafne, però aquesta, en veure perduda, va sol · licitar l'ajuda del seu pare. Així que van cessar els seus crits d'auxili, una escorça suau li va tancar el pit, els seus cabells es van transformar en fulles verdes, els braços en branques, els peus es van fixar a terra i la nimfa va quedar transformada en llorer. Apol · lo, no disposat encara a donar-se per vençut, va abraçar l'arbre i el va cobrir de ardents petons, però fins i tot les branques retrocedien espantades dels seus llavis. "Si no pots ser el meu amant", va jurar el déu, "em seràs consagrada eternament. Les teves fulles seran sempre verdes i amb elles em coronaré ". Des de llavors, el llorer és el símbol d'Apol · lo i amb ell es guardona als vencedors, artistes i poetes.

miércoles, 16 de mayo de 2012

Opinió del grup sobre Orfeu i Eurídice




Aquesta tasca d'avui era buscar el mite de Orfeu i Eurípides a la literatura; ens ha costat perquè no sortia molta informació, però ens hem ajudat els uns als altres, i hem aconseguit trobar la informació necessària per realitzar les altres activitats programades per avui. Tota la informació que teníem que cercar a Internet, l'hem penjat en una altra entrada d'aquest mateix bloc. La informació era sobre el mite d'Orfeu i Eurípides; primer, havíem de trobar el mite, llegir-lo, entendre'l i després buscar els diversos autors que havien escrit sobre el tema, sortien autors com, Plató, Sòcrates, etc. També havíem de buscar les obres literàries que havien escrit, i posar on estan en l'escrit original de cada autor. Hi vam estar molta estona, ja que no trobàvem els autors, però, amb ajuda del professor ho vam aconseguir trobar. El mite, i les activitats dels autors, estan penjades en les altres entrades del nostre bloc.

martes, 15 de mayo de 2012

Mite d'Orfeu i Eurídice


Orfeu estava esposat amb la nimfa Eurídice, de la qual estava profundament enamorat.

Un dia que ella estava passejant per la vora d'un riu, es va trobar amb el pastor Aristeu. Captivat per la seva bellesa, Aristeu es va enamorar d'ella i la va perseguir pel camp.



Eurídice va tractar d'escapar, però mentre corria va ensopegar amb una serp, que la va mossegar amb el seu letal verí. Abatut per la seva pèrdua, Orfeu va decidir viatjar als inferns (dels que cap mortal hauria retornat mai), per aconseguir que li fos tornada la seva esposa.

A Persèfone (Proserpina), reina del món subterrani, li va commoure tant la seva pena, que va accedir a la seva petició a canvi que no mirar-se a Eurídice en el camí de tornada a la llum. Però a mesura que s'apropava el final del seu viatge, Orfeu, no va poder evitar mirar cap enrere per comprovar que la seva estimada seguia al seu costat. Quan la va mirar es va esvair davant els seus ulls i la va perdre per sempre. Orfeu mai es va recuperar i va viure amb aquest patiment la resta dels seus dies.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
 Pintura:

 Alessandro Varotari

(1588 - 1648)


lunes, 14 de mayo de 2012

Mite Jasó i Argonautes

Els Argonautes en la mitologia grega eren un grup d'herois que van navegar en l'Argo a la recerca del velló d'or. El líder de l'expedició era Jasó, el fill d'Esó, rei de Yolco a Tessàlia. Essó va ser deposat pel seu germanastre Pelies, que tractava d'impedir que Jasó prengués el tro. 



 Per aconseguir els seus fins, va convèncer a Jasó per anar a la recerca del velló d'or  que era propietat de Eetes, rei de la Còlquida, una regió situada a l'est del Ponto (antic nom de la Mar Negre) . Jasó va reunir als cinquanta joves grecs més valents per tal que l'acompanyessin en el seu viatge. Entre els més famosos van ser Hèracles, Linceo, Méléagne, Orfeu, Càstor i Pólux, i Barallo.

En aquest enllaç ( http://www.imdb.com/title/tt0057197/ ) trobaràs informació sobre la pel·lícula "Jason and the Argonauts", de l'any 1963 i del director Don Chaffey. També podràs veure el tràiler, entre altres informacions.